La larga y prolija sentencia del Tribunal Constitucional, por su extensión y complejidad, promete convertirse en nuestra lectura veraniega por excelencia. Y como todas las sentencias del Tribunal Constitucional, más que una lectura superficial, deberá ser objeto de trabajos y estudios por constitucionalistas y juristas de todo orden, para poder extraer sus consecuencias jurídicas, de presente y de futuro, en el contexto del resto de la jurisprudencia constitucional.
En una primera lectura, se advierte cómo la sentencia da importancia en dejar claramente inerte el concepto “nación” -con la expresión “carecen de eficacia jurídica interpretativa”-, que sibilinamente se había puesto en el preámbulo del Estatuto y que era el hilo con el que se había cosido todo el Estatut. La mención a la nación no era gratuita, sino que era la clave de interpretación de todo el contenido normativo del Estatut. Esa referencia a la “realidad nacional de Cataluña” pretendía ser la célula madre de un Estado dentro del Estado y de ahí la importancia de que haya quedado a las claras que no cabía en la Constitución.
Por eso, en consonancia con esa declaración implícita de soberanía que efectuaba el Estatut, no resultaba extraño que éste aspirara a tener un poder judicial propio, a establecer relaciones de bilateralidad con el Estado español, a regular los derechos y deberes de los ciudadanos catalanes y definir unilateralmente las propias competencias, todo ello al margen de la Constitución.
La caída del concepto nación forzosamente ha deparado la declaración de inconstitucionalidad del entramado para-estatal que se pretendía armar -como dice gráficamente la sentencia “petrificar”- para ir creando, ley a ley, una auténtica estructura de Estado, amparado en el Estatut.
Por ello, la declaración de inconstitucionalidad de la mención de la “nación catalana” y a la “realidad nacional de Cataluña” ha supuesto matar el nervio del Estatut, una auténtica endodoncia estatutaria, que ha dejado el texto en el lugar que le corresponde que no es otro que formar parte del bloque constitucional de las leyes, por debajo de la Constitución y al lado del resto de los Estatutos de las demás Comunidades autónomas, dentro del Estado autonómico que la Constitución establece.
Y, si se quería hacer mención a la nación, como dice la sentencia, "como realidad cultural, histórica, lingüística, sociológica y hasta religiosa" no es un texto jurídico el lugar donde hacerlo, ni las leyes están para regular los sentimientos de los ciudadanos.
Endodòncia estatutària
La llarga i prolixa sentència del Tribunal Constitucional, per la seva extensió i complexitat, promet convertir-se en la nostra lectura estiuenca per excel.lencia. I com totes les sentències del Tribunal Constitucional, més que una lectura superficial, tindrà que ser objecte de treballs i estudis de constitucionalistes i juristes de tot ordre, per tal de poder extreure les seves conseqüències jurídiques, de present i de futur, en el context de la resta de la jurisprudència constitucional.
En una primera lectura, s'adverteix com la sentència dóna importància en deixar clarament inert el concepte “nació” -amb l'expressió “careixen d'eficàcia jurídica interpretativa”-, que sibilinament s'havia posat al preàmbul de l'Estatut i que era el fil amb el que s'havia cosit tot l'Estatut. La menció a la nació no era gratuïta, sino que era la clau d'interpretació de tot el contingut normatiu de l'Estatut, i aquesta referència a la realitat nacional de Catalunya pretenia ser la cèl.lula mare d'un Estat dintre de l'Estat i d'aqui la importància de que hagi quedat a les clares que no hi cabia a la Constitució.
Per això, en consonància amb aquesta declaració implícita de sobirania, no resultava estrany que l'Estatut aspirés a tenir un poder judicial propi, a establir relacions de bilateralitat amb l'Estat espanyol, a regular els drets i deures dels catalans i definir unlateralment com les pròpies competències, tot al marge de la Constitució.
La caiguda del concepte nació forçosament ha donat lloc a la declaració d'inconstitucionalitat de l'entramat para-estatal que es pretenia armar -como diu gràficamente la sentència “petrificar”- per anar creant, llei a llei, una autèntica estructura d'Estat, emparat a l'Estatut.
Per això, la declaració d'inconstitucionalitat de la menció de la “nació catalana” i a la “realitat nacional de Catalunya” ha suposat matar el nervi de l'Estatut, una autèntica endodòncia estatutària, que ha deixat el text en el lloc que li correspon que no és altre que formar part del bloc constitucional de les lleis, per sota de la Constitució i al costat de la resta dels Estatuts de les demés Comunitats autònomes, dins de l'Estat autonòmic que la Constitució estableix.
I, si es volia fer menció a la nació, com diu la sentència, “com realitat cultural, històrica, lingüística, sociològica i fins i tot religiosa” no és un text jurídic el lloc on fer-ho, ni les lleis estan per regular els sentiments dels ciutadans.
