El 11 de septiembre la ANC (Assemblea Nacional Catalana) y Òmnium Cultural tienen previsto realizar su nueva y definitiva performance: una concentración en forma de gran V en Barcelona, bajo el lema "Ara és l'hora" y con un manifiesto donde la idea fuerza es"guanyar" ("ganar").
La elección de la simbología de una gran V no es nada gratuita, cuando bajo la misma subyace la idea repetida durante estas últimas semanas de la irremisible y definitiva victoria del independentismo, de una vez por todas, en Cataluña. La importancia de la simbología efectista en cualquier movimiento es transcendental para su imposición social y de ahí que se quiera expresar claramente que habrá una victoria, con vencedores y vencidos. Así lo entendieron en el pasado tanto el franquismo, que adoptó la V del víctor romano como símbolo propio del régimen, como el mismo régimen nazi, que adornaba con la misma letra plazas y espacios públicos de las zonas ocupadas. Que la ANC y Òmnium no están, evidentemente, por semejantes sutilezas simbólicas lo evidencia su opción por un símbolo con antecedentes tan nefastos.Ese lema no es casual cuando forma parte del estribillo de"Els segadors", canción de inspiración bélica que, aún siendo himno oficial de Cataluña, utiliza un lenguaje de enfrentamiento civil contra un supuesto enemigo.
La elección de la simbología de una gran V no es nada gratuita, cuando bajo la misma subyace la idea repetida durante estas últimas semanas de la irremisible y definitiva victoria del independentismo, de una vez por todas, en Cataluña. La importancia de la simbología efectista en cualquier movimiento es transcendental para su imposición social y de ahí que se quiera expresar claramente que habrá una victoria, con vencedores y vencidos. Así lo entendieron en el pasado tanto el franquismo, que adoptó la V del víctor romano como símbolo propio del régimen, como el mismo régimen nazi, que adornaba con la misma letra plazas y espacios públicos de las zonas ocupadas. Que la ANC y Òmnium no están, evidentemente, por semejantes sutilezas simbólicas lo evidencia su opción por un símbolo con antecedentes tan nefastos.Ese lema no es casual cuando forma parte del estribillo de"Els segadors", canción de inspiración bélica que, aún siendo himno oficial de Cataluña, utiliza un lenguaje de enfrentamiento civil contra un supuesto enemigo.
Está claro que el independentismo en sus distintas formulaciones, tanto institucionales (Pacte Nacional pel Dret a Decidir, Consell Assessor per a la Transició Nacional...), políticas (CiU, ERC, ICV, CUP) como cívicas (ANC y Òmnium), ha dado el paso de conducir el llamado "procés" a un desenlace con vencedores y vencidos, fase final del proceso gradualista de todo nacionalismo. No se hace un proceso de independencia sino para imponer los criterios políticos, en todos los órdenes de la vida, de una parte de la sociedad, la vencedora, a la otra, la vencida, que será sometida.
El pretendido "procés" pacífico y democrático ha ido dando pasos paulatinamente para pasar de un inicial "convèncer" al definitivo "vèncer". Este salto cualitativo, en tanto que paulatino, nunca se hace de forma rotunda y manifiesta, sino que se hace a través de mensajes lanzados por portavoces oficiosos a la sociedad, que adelantan lo que luego será ya consigna oficial.
Basta ver cómo se expresan los portavoces al servicio del independentismo.
El propio comisario del Tricentari, Miquel Calçada, se expresó en parecidos términos belicistas cuando manifestó de forma inequívoca que "el 2014 vuelve a ser un punto de cruce, como lo fue el 1714" y "estoy convencido que volveremos a vencer".
Salvador Cardús también se abona a esta idea tan democrática de lo irremisible del"procés", cuando este verano aseguraba que "el procés" no tiene marcha atrás y que es un objetivo ganador.
El independentismo radical, sin necesidad de esconder sus ideas totalitarias, establece ya cuáles serán las pautas de su victoria.
Hèctor López Bofill, a finales de julio, en su twitter adelantó la receta para imponer su victoria: declaración unilateral de independencia; constitución de fuerzas de defensa para garantizar el control del territorio (y la población) una vez proclamada la independencia; amenaza a los miembros de la UE sobre su capital situado en Cataluña si no aceptan integrar a Cataluña en la libre circulación, e imposición del catalán como única lengua oficial y exclusión de la ciudadanía catalana a quienes no acrediten su conocimiento. En resumen, violencia, imposición y chantaje.
Lo cierto es que, si se plantea una victoria de vencedores y vencidos, los supuestos vencidos no aceptaremos dicho rol sino que seremos resistentes en defensa de las libertades públicas y los derechos fundamentales que se nos quieren negar en este"procés" no democrático y no pacífico. Adoptando su tan querido lenguaje bélico y tremendista, con la victoria nacerá la resistencia.
Publicado en Crónica Global el día 31 de agosto de 2014
V de vencedors i vençuts
L'11 de setembre l'ANC (Assemblea Nacional Catalana) i Òmnium Cultural tenen previst realitzar la seva nova i definitiva performance: una concentració en forma de gran V a Barcelona, sota el lema "Ara és l'hora" i amb un manifest on la idea força és "guanyar".
L'elecció de la simbologia d'una gran V no és gens gratuïta, quan sota la mateixa subjeu la idea repetida durant aquestes últimes setmanes de la irremissible i definitiva victòria de l'independentisme, d'una vegada per sempre, a Catalunya. La importància de la simbologia efectista en qualsevol moviment és transcendental per a la seva imposició social i per aquest motiu es vol expressar clarament que hi haurà una victòria, amb vencedors i vençuts. Així ho van entendre en el passat tant el franquisme, que va adoptar la V del víctor romà com a símbol propi del règim, com el mateix règim nazi, que adornava amb la mateixa lletra places i espais públics de les zones ocupades. Que l'ANC i Òmnium no estan, evidentment, per semblants subtileses simbòliques ho evidencia la seva opció per un símbol amb antecedents tan nefasts.Aquest lema no és casual quan forma part de la tornada de"Els segadors", cançó d'inspiració bèl·lica que, encara sent himne oficial de Catalunya, utilitza un llenguatge d'enfrontament civil contra un suposat enemic.
En la història de la humanitat, establerts els termes d'un enfrontament, el bàndol vencedor s'imposa al vençut. I els independentistes no volen ser ni seran una excepció a aquesta regla.
És clar que l'independentisme en les seves diferents formulacions, tant institucionals (Pacte Nacional pel Dret a Decidir, Consell Assessor per a la Transició Nacional...), polítiques (CiU, ERC, ICV, CUP) com a cíviques (ANC i Òmnium), ha fet el pas de conduir l'anomenat "procés" a un desenllaç amb vencedors i vençuts, fase final del procés gradualista de tot nacionalisme. No es fa un procés d'independència sinó per imposar els criteris polítics, en tots els ordres de la vida, d'una part de la societat, la vencedora, a l'altra, la vençuda, que serà sotmesa.
El pretès "procés" pacífic i democràtic ha anat donant passos gradualment per passar d'un inicial "convèncer" al definitiu "vèncer". Aquest salt qualitatiu, en tant que gradual, mai es fa de forma rotunda i manifesta, sinó que es fa a través de missatges llançats per portaveus oficiosos a la societat, que avancen el que després serà ja consigna oficial.
N'hi ha prou de veure com s'expressen els portaveus al servei de l'independentisme.
Toni Soler, comissari del Tricentenari a Barcelona, en el seu article 'Contra el sentit comú' es manifestava en contra de qualsevol possibilitat de diàleg i en contra de la moderació com a pauta del procés sobiranista on Espanya és l'agressora i els "catalans", els agredits, idea que va rematar en el seu article 'El judici final', en què acusava directament de col·laboracionistes als defensors del federalisme a Catalunya, assenyalant ja als qui són els enemics interiors en la seva lluita. La tesi de les llistes negres, de vencedors i vençuts, acòlits i traïdors, fidels i col·laboracionistes, sembla ser una idea recurrent, acariciada per aquest gran ideòleg del secessionisme que encara recentment animava a denunciar a aquells independentistes sobrevinguts que intenten treure profit del "procés".El simposi organitzat pel Centre d'Història Contemporània titulat 'Espanya contra Catalunya' alimentava aquesta idea de l'existència d'una lluita entre ens nacionals, on Espanya era l'Estat opressor i els catalans, els oprimits.
El propi comissari del Tricentari, Miquel Calçada, es va expressar en semblants termes bel·licistes quan va manifestar de forma inequívoca que "el 2014 torna a ser un punt d'encreuament, com ho va ser el 1714" i "estic convençut que tornarem a vèncer".
Salvador Cardús també s'abona a aquesta idea tan democràtica de l'irremissible del "procés", quan aquest estiu assegurava que "el procés" no té marxa enrere i que és un objectiu guanyador.
L'independentisme radical, sense necessitat d'amagar les seves idees totalitàries, estableix ja quines seran les pautes de la seva victòria.
Hèctor López Bofill, a finals de juliol, en el seu twitter va avançar la recepta per imposar la seva victòria: declaració unilateral d'independència; constitució de forces de defensa per garantir el control del territori (i la població) una vegada proclamada la independència; amenaça als membres de la UE sobre el seu capital situat a Catalunya si no accepten integrar a Catalunya en la lliure circulació, i imposició del català com a única llengua oficial i exclusió de la ciutadania catalana als qui no n'acreditin el seu coneixement. En resum, violència, imposició i xantatge.
De moment, els primers avisos ja estan donats amb atacs anònims a les seus dels partits no independentistes, agressions verbals i l'ús de la violència simbòlica, com a avís per a navegants.Així les coses, convé no perdre de vista que durant els propers mesos aquesta dinàmica de frontisme i de recerca d'una victòria a qualsevol preu s'accelerarà, on la coacció social i la por són aliats essencials d'aquests processos totalitaris.
La veritat és que, si es planteja una victòria de vencedors i vençuts, els suposats vençuts no acceptarem aquest rol sinó que serem resistents en defensa de les llibertats públiques i els drets fonamentals que se'ns volen negar en aquest "procés" no democràtic i no pacífic. Adoptant el seu tan benvolgut llenguatge bèl·lic i tremendista, amb la victòria naixerà la resistència.
Publicat a Crònica Global el dia 31 d'agost de 2014.
