Fugida cap
endavant
Avui és 12 de setembre, l'endemà d'una gran manifestació a
Barcelona. Després de la borratxera nacionalista; ciutadans, benvinguts a
la realitat del dia a dia.
Cal valorar el com i per què d'aquesta manifestació.
Uns diuen que es van manifestar per la independència de Catalunya,
altres per recolzar el pacte fiscal o concert econòmic que vol CiU i
Artur Mas per donar a Catalunya un status especial i diferent a les
altres CC.AA., altres per manifestar el seu descontentament amb la situació
de crisi política en la que estem abocats.
El que és cert és que els dirigents nacionalistes estan disposats a fer-se
trampes al solitari. Mitjançant entitats satèl·lits convoquen una
manifestació, la financen amb diners públics (subvenció a entitats, transports
subvencionats, Generalitat i Ajuntaments posats a disposició de la
manifestació, etc...) i, després, diuen: "El poble de Catalunya ha parlat". En tot cas, diguem: “Yo me lo guiso, yo me lo como”.
El poble de Catalunya ha estat majoritàriament a casa seva, a la platja,
gaudint d'un dia de festa. Una part dels catalans (uns en edat de votar i molts
nens i joves sense dret a vot) es van manifestar, gràcies al desplegament
institucional per garantir-ne l'èxit i després de moltes setmanes d'una sistemàtica
campanya publicitària a favor de la manifestació, on mitjans públics i privats
subvencionats han fet propaganda, en el pitjor sentit del terme.
Una de les mentides que serveix per atiar aquest tipus de manifestacions és
sostenir que hi ha un greuge constant d'Espanya vers Catalunya. Però la
realitat és una altra: mai a la història, Catalunya ha tingut unes quotes
d'autogovern com l'actual i Catalunya gestiona més recursos públics que mai,
més inclús que els Länder alemanys, presos com a referència d'autogovern
pels nacionalistes; la situació de la llengua catalana és la millor de la seva
història, per nombre de parlants, per difusió, per publicacions, segons va
reconèixer Ferran Mascarell, Conseller de Cultura.
Finalment, s’apel·la a un suposat greuge fiscal basat en
que Catalunya, com a regió rica, transfereix més recursos que els que rep. Es
una obvietat dir que la finalitat de la fiscalitat és la redistribució de
la riquesa i pretendre que no hi hagi redistribució és negar l'essència mateixa
de la fiscalitat. A tots els Estats d’estructura federal la fiscalitat és una
qüestió permanentment oberta, doncs la realitat econòmica és canviant i cal
ajustar-la a aquesta. No ens ha de fer por en un Estat descentralitzat parlar de
finançament i és legítim. Però, voler assolir un statuts especial i
privilegiat és contrari als principis d’igualtat i de democràcia que
regeixen un Estat constitucional de Dret. Però, encara i així, aquest és un
propòsit dels nacionalistes, tenir un tracte diferenciat i privilegiat davant
la resta d'Espanya, a imatge del concert basc i navarrès. Amb una
justificació purament identitària, per ser qui som.
De què serveix aquesta manifestació? Fonamentalment per encobrir la realitat de
Catalunya i el fracàs de les polítiques nacionalistes dels governs Pujol, Montilla i
Mas. Que Catalunya estigui en una situació social i econòmica precària no es
culpa d'Espanya, doncs batem rècords negatius en comparació amb la
resta d'Espanya. I recórrer a l'expedient de dir "Espanya en té la culpa" o "Espanya ens roba" és no voler
rendir comptes ni assumir la responsabilitat política de la seva
palmària ineficiència i malbaratament de diners públics en favor dels seus
(premsa subvencionada, afiliats, amics, ....).
Mentre es parla d'independència no es parlarà de que realment ens interessa i
ocupa: el treball, la salut, l'educació, la justícia, etc.... Es la
gran coartada del nacionalisme per no rendir mai comptes
ni assumir responsabilitats. Si no existís Espanya, la inventarien;
no hi ha res millor que l’enemic exterior per no tenir que donar explicacions
de la pròpia gestió. La culpa sempre és del enemic. La independència, per tant,
és la "manta zamorana"
que tot ho tapa.
Avui 12 de setembre, Catalunya té un atur de 21,95%. Catalunya és un desert per
les noves generacions: un atur juvenil de gairebé del 50% i un índex
d'abandonament educatiu prematur del 26%, el doble que la mitjana europea.
Catalunya se situa per sota de la mitjana europea i espanyola en els
principals indicadors educatius (taxa de graduació d'ESO, taxa
d'escolarització i taxa d'abandonament educatiu), segons el darrer informe de
la Fundació Jaume Bofill.
L’índex de producció industrial baixa de forma alarmant i davant de la manca
d'una política industrial, la Generalitat vol tornar a la política
del pilotasso amb casinos, escurabutxaques, hotels i camps de golf.
Es tot el que pot oferir als catalans. El res absolut.
Però també una proposta d'independència té una vessant d'ètica pública. Sobre
quines bases d'ètica política volen construir el seu nou Estat?. Cal jutjar-los
pels seus fets.
Són de fiar polítics que incompleixen les sentencies
judicials en matèria del bilingüisme a l'escola i es vanen
d’això? Són de fiar els dirigents del
partit polític que han espoliat al Palau de la Música, fent a canvi
adjudicacions d’obra pública, i ara volen
ser els “condottiero” d’un Estat
propi? Són de fiar els que han estat
condemnats per finançament il·legal amb diners públics en el Cas Turisme? I el cas Cas Casinos? I el cas d’Oriol Pujol i les ITV?
Jordi Pujol va deixar clar quina era la seva ètica
política i del seu partit durant 30 anys: “la
puta i la Ramoneta”. Es a dir, la deslleialtat política com a categoria
política i com a eix de les seves conviccions. Deslleialtat en la redacció d’un
Estatut inconstitucional, deslleialtat en pactar Artur Mas amb Zapatero el
millor finançament del món i immediatament després exigir un nou pacte fiscal;
deslleialtat al incomplir les lleis i les sentències judicials, deslleialtat al
amagar els casos de corrupció, deslleialtat al usar les institucions per fins partidistes. La manca d’ètica política com ètica política.
Quin és el programa ocult d’aquesta operació? De moment, el
debat sobre la independència oculta la Catalunya que proposen: una sanitat
pública privatitzada, una escola pública sense beques ni ajuts pels
desafavorits mentre l’elit política porta els seus fills a escoles
internacionals, una justícia de pagament, .....
El seu concepte de la democràcia
s’allunya de l’Estat de Dret i aposten pel liberalisme salvatge on només els
més rics tenen present i futur. I la independència és la seva fugida cap
endavant. Els hi posarem un pont de
plata?
No hem de deixar usar el nom de Catalunya i dels catalans
per obscures operacions polítiques. Catalunya és plural i diversa: en les
formes de veure i viure el món, en llengües, en creences. I això és el que ens volen
negar els nacionalistes, imposar-nos una visió monolítica i excloent de
Catalunya, la seva visió.
No en el meu nom, no en el nostre nom.
Huida hacia adelante.
Hoy es 12 de septiembre, el día siguiente de una gran manifestación en
Barcelona. Después de la borrachera nacionalista; ciudadanos, bienvenidos a la
realidad del día a día.
Hay que valorar el cómo y por qué de esta manifestación.
Unos dicen que se manifestaron por la independencia de Cataluña, otros para
apoyar el pacto fiscal o concierto económico que quiere CiU y Artur Mas para
dar a Cataluña un status especial y diferente a las otras CC.AA., otros para
manifestar su descontento con la situación de crisis política en la que estamos
inmersos.
Lo cierto es que los dirigentes nacionalistas están dispuestos a hacerse
trampas en el solitario. Mediante entidades satélites convocan una manifestación,
la financian con dinero público (subvención a entidades, transportes
subvencionados, Generalitat y Ayuntamientos puestos a disposición de la
manifestación, etc...) y, después, dicen: "El pueblo de Cataluña ha hablado". En todo caso, digamos: “Yo me lo guiso, yo me lo como”.
El pueblo de Cataluña mayoritariamente ha estado en su casa, en la playa,
disfrutando de un día de fiesta. Una parte de los catalanes (unos en edad de
votar y muchos niños y jóvenes sin derecho a voto) se manifestaron, gracias al
despliegue institucional para garantizar el éxito y después de muchas semanas
de una sistemática campaña publicitaria a favor de la manifestación, donde medios
públicos y privados subvencionados han hecho propaganda, en el peor sentido del
término.
Una de las mentiras que sirve para atizar este tipo de manifestaciones es
sostener que hay un agravio constante de España frente a Cataluña. Pero la
realidad es otra: nunca en la historia, Cataluña ha tenido unas cuotas de
autogobierno como las actuales y Cataluña gestiona más recursos públicos que
nunca, más incluso que los Länder alemanes, tomados como referencia de
autogobierno por los nacionalistas; la situación de la lengua catalana es la
mejor de su historia, por número de hablantes, por difusión, por publicaciones,
según reconoció Ferran Mascarell, Consejero de Cultura.
Finalmente, se apela a un supuesto agravio fiscal basado en que Cataluña, como
región rica, transfiere más recursos de los que recibe. Es una obviedad decir
que la finalidad de la fiscalidad es la redistribución de la riqueza y pretender
que no haya redistribución es negar la esencia misma de la fiscalidad. En todos
los Estados de estructura federal, la fiscalidad es una cuestión
permanentemente abierta, pues la realidad económica es cambiante y hay que
ajustarla a ésta. No nos tiene que dar miedo en un Estado descentralizado
hablar de financiación y es legítimo. Pero, querer lograr un statuts especial y
privilegiado es contrario a los principios de igualdad y de democracia que rige
un Estado constitucional de Derecho. Pero, aún así, este es un propósito de los
nacionalistas, tener un trato diferenciado y privilegiado frente el resto de
España, a imagen del concierto vasco y navarro. Con una justificación puramente
identitaria, por ser quien somos.
¿De que sirve esta manifestación? Fundamentalmente para encubrir la realidad de
Cataluña y el fracaso de las políticas nacionalistas de los gobiernos Pujol,
Montilla y Mas. Que Cataluña esté en una situación social y económica precaria
no es culpa de España, pues batimos récords negativos en comparación con el
resto de España. Y recurrir al expediente de decir "España tiene la culpa" o "España nos roba" es no querer rendir cuentas ni asumir la propia
responsabilidad política de su palmaria ineficacia y el derroche de dinero
público en favor de los suyos (prensa subvencionada, afiliados, amigos,
....).
Mientras se habla de independencia no se hablará de que realmente nos interesa
y ocupa: el trabajo, la salud, la educación, la justicia, etc.... Es la gran
coartada del nacionalismo para no rendir nunca cuentas ni asumir
responsabilidades. Si no existiera España, la inventarían; no hay nada mejor
que el enemigo exterior para no tener que dar explicaciones de la propia
gestión. La culpa siempre es del enemigo. La independencia, por lo tanto, es la
"manta zamorana" que todo
lo tapa.
Hoy 12 de septiembre, Cataluña tiene un paro de 21,95%. Cataluña es un desierto
por las nuevas generaciones: un paro juvenil de casi del 50% y un índice de
abandono educativo prematuro del 26%, el doble que la media europea. Cataluña
se sitúa por debajo de la media europea y española en los principales
indicadores educativos (tasa de graduación de ESO, tasa de escolarización y
tasa de abandono educativo), según el último informe de la Fundación Jaume
Bofill.
El índice de producción industrial baja de forma alarmante y ante la carencia
de una política industrial, la Generalitat quiere volver a la política del pelotazo
con casinos, tragaperras, hoteles y campos de golf. Todo lo que pueden ofrecer
a los catalanes: la nada más absoluta.
Pero también una propuesta de independencia tiene una vertiente de ética
pública. ¿Sobre qué bases de ética política quieren construir su nuevo Estado?.
Hay que juzgarlos por sus hechos.
¿Son de fiar políticos que incumplen las sentencias judiciales en materia del
bilingüismo en la escuela y se jactan de esto? ¿Son de fiar los dirigentes del
partido político que ha expoliado el Palacio de la Música a cambio
adjudicaciones de obras públicas, y ahora quieren ser los “condottiero” de un
Estado propio? ¿Son de fiar quienes han sido condenados por financiación ilegal
con dinero público en el Caso Turismo? Y el caso Caso Casinos? Y el caso de
Oriol Pujol y las ITV?
Jordi Pujol dejó claro cuál era su ética política y de su partido durante 30
años: “la puta y la Ramoneta”. Es
decir, la deslealtad política como categoría política y como eje de sus
convicciones. Deslealtad en la redacción de un Estatuto inconstitucional,
deslealtad al pactar Artur Mas con Zapatero la mejor financiación del mundo e
inmediatamente después exigir un nuevo pacto fiscal; deslealtad al incumplir
las leyes y las sentencias judiciales, deslealtad al esconder los casos de
corrupción, deslealtad al usar las instituciones para fines partidistas. La
carencia de ética política como ética política.
¿Cuál es el programa oculto de esta operación? De momento, el debate sobre la
independencia oculta la Cataluña que proponen: una sanidad pública privatizada,
una escuela pública sin becas ni ayudas por los desfavorecidos mientras la
élite política trae sus hijos a escuelas internacionales, una justicia de pago, .....
Su concepto de
la democracia se aleja del Estado de Derecho y apuestan por el liberalismo
salvaje donde sólo los más ricos tienen presente y futuro. Y la independencia
es su huida hacia adelante. ¿Les pondremos un puente de plata?
No debemos dejar usar el nombre de Cataluña y de los catalanes para oscuras
operaciones políticas. Cataluña es plural y diversa: en las formas de ver y
vivir el mundo, en lenguas, en creencias. Y esto es el que nos quieren negar
los nacionalistas, imponernos una visión monolítica y excluyente de Cataluña, su
visión.
No en mi nombre, no en nuestro nombre.
_01.jpg)
