MONTILLA, QUIN “PAJARITU”
Ja fa uns dies el president José Montilla va declarar-se hereu de la figura de Francesc Macià, ja que potser vol que se’l recordi com un nacionalista radical, com en Macià.
Però, ben segur, que el Sr. Montilla, en realitat, volia comparar-se amb Lluís Companys, confusió excusable en el seu cas; com excusable va ser confondre Lluís Llach amb Joan Manuel Serrat
Les semblances biogràfiques de José Montilla i Lluís Companys, conegut popularment com a "Pajaritu", són innegables. Ambdós van ser regidors, alcaldes (encara que en el cas de Companys, només per unes hores) i Presidents de la Generalitat.
I, abans que Presidents de la Generalitat, varen ser ministres al govern d’Espanya i ambdós amb la paradoxa de ser nomenats en unes carteres per les quals no reunien ni condicions objectives ni mèrits. En el cas de Companys, ministre de Marina, ell que era fill de la terra ferma, del Tarròs (Lleida), i d’innegable origen pagès. Montilla per la seva part, ministre d’Indústria, quan la seva experiència professional i activitat política prèvia no havia tingut cap relació amb la industria, només havia sigut un funcionari municipal en grises tasques administratives, sense estudis superiors, que va fer la seva carrera a l’ombra del seu partit.
Però la semblança més important és produeix en la seva actuació com a Presidents de la Generalitat, de deriva radical i de conseqüències imprevisibles.
Es conegut el complex d’en Companys d’aparèixer davant els seus coreligionaris només com un republicà federalista i no com un catalanista radical. En Montilla pateix del mateix complex; el seu origen andalús, el seu català deficient i la seva trajectòria política grisa no li donen precisament la imatge d’un líder catalanista i, molt menys, d’un líder catalanista radical. Per tant, necessita donar mostres histriòniques de nacionalisme radical davant els seus socis de govern per demostrar que ho és tant o més que ells.
L’actitud de Montilla de menyspreu del Tribunal Constitucional davant una possible sentència desfavorable a l’Estatut i amb la seva crida a la insubmissió civil amb una amenaça d’una resposta proporcional al contingut de la sentència no té res que envejar a l’actitud de desafiament de Lluís Companys vers la declaració de inconstitucionalitat de la Llei de contractes de conreu per el, aleshores, Tribunal de Garanties Constitucionals que, finalment, va desembocar en la proclamació de l’estat català a l’octubre de 1934.
Doncs Montilla, emulant Companys, necessita poder dir als seus socis del tripartit: “A veure si ara també dieu que no sóc catalanista”, com va dir Companys a Josep Dencàs després de la proclama independentista del 6 d’octubre.
El que ignora Montilla és que la Catalunya actual te l’autogovern més ampli de tota la història i que això es deu gràcies, precisament, a la Constitució espanyola, la millor garantia per l’autonomia catalana.
Montilla, quin “pajaritu”.
MONTILLA, MENUDO “PAJARITO”
Hace ya unos días que el Presidente José Montilla se proclamó heredero de la figura de Francesc Macià, ya que quizás quiere ser recordado como un nacionalista radical como Macià.
Pero, seguro que el Sr. Montilla en realidad quería compararse con Lluís Companys, confusión excusable en su caso; como excusable fue confundir Lluís Llach con Joan Manuel Serrat.
Las semejanzas biográficas de José Montilla y Lluís Companys, conocido popularmente como "Pajarito", son innegables. Ambos fueron concejales, alcaldes (aunque en el caso de Companys, sólo por unas horas) y Presidentes de la Generalitat.
Y, antes que Presidentes de la Generalitat, fueron ministros en el gobierno de España y ambos con la paradoja de ser nombrados en carteras para las cuales no reunían ni condiciones objetivas ni méritos. En el caso de Companys, ministro de Marina, él que era hijo de tierra firme, del Tarrós (Lérida), y de innegable extracción agrícola. Montilla por su parte, ministro de Industria, cuando su experiencia profesional y actividad política previa no había tenido ninguna relación con la industria, sólo había sido un funcionario municipal en grises tareas administrativas, ni siquiera estudios superiores, que hizo su carrera a la sombra de su partido.
Pero la semejanza más importante se produce en su actuación como Presidentes de la Generalitat, de deriva radical y de consecuencias de una gravedad imprevisible.
Es conocido el complejo de Companys de aparecer ante sus correligionarios sólo como un republicano federalista y no como un catalanista radical. Montilla sufre el mismo complejo; su origen andaluz, su catalán deficiente y su trayectoria política discreta no le dan precisamente la imagen de un líder catalanista y, mucho menos, de un líder catalanista radical. Por tanto, necesita dar muestras histriónicas de nacionalismo radical ante sus socios de gobierno para demostrar que lo es tanto o más que ellos.
La actitud de desprecio de Montilla hacia el Tribunal Constitucional ante una posible sentencia desfavorable al Estatuto y su llamamiento a la insumisión civil con la amenaza de una respuesta proporcional al contenido de la sentencia nada tiene que envidiar a la actitud de desafío de Lluís Companys ante la declaración de inconstitucionalidad de la Ley de Contratos de cultivo por el entonces Tribunal de Garantías Constitucionales que, finalmente, desembocó en la proclamación del estado catalán en octubre de 1934.
Pues Montilla, emulando a Companys, necesita poder decir a sus socios del tripartito “A ver si ahora también decís que no soy catalanista”, como le dijo Companys a Josep Dencàs después de su proclama independentista del 6 de octubre.
Lo que ignora Montilla, entre otras cosas, es que la Cataluña actual tiene el autogobierno más amplio de toda su historia y que ello se debe gracias, precisamente, a la Constitución española que ahora abomina, la mejor garantía para la autonomía catalana.
Montilla, menudo “pajarito”.
Ja fa uns dies el president José Montilla va declarar-se hereu de la figura de Francesc Macià, ja que potser vol que se’l recordi com un nacionalista radical, com en Macià.
Però, ben segur, que el Sr. Montilla, en realitat, volia comparar-se amb Lluís Companys, confusió excusable en el seu cas; com excusable va ser confondre Lluís Llach amb Joan Manuel Serrat
Les semblances biogràfiques de José Montilla i Lluís Companys, conegut popularment com a "Pajaritu", són innegables. Ambdós van ser regidors, alcaldes (encara que en el cas de Companys, només per unes hores) i Presidents de la Generalitat.
I, abans que Presidents de la Generalitat, varen ser ministres al govern d’Espanya i ambdós amb la paradoxa de ser nomenats en unes carteres per les quals no reunien ni condicions objectives ni mèrits. En el cas de Companys, ministre de Marina, ell que era fill de la terra ferma, del Tarròs (Lleida), i d’innegable origen pagès. Montilla per la seva part, ministre d’Indústria, quan la seva experiència professional i activitat política prèvia no havia tingut cap relació amb la industria, només havia sigut un funcionari municipal en grises tasques administratives, sense estudis superiors, que va fer la seva carrera a l’ombra del seu partit.
Però la semblança més important és produeix en la seva actuació com a Presidents de la Generalitat, de deriva radical i de conseqüències imprevisibles.
Es conegut el complex d’en Companys d’aparèixer davant els seus coreligionaris només com un republicà federalista i no com un catalanista radical. En Montilla pateix del mateix complex; el seu origen andalús, el seu català deficient i la seva trajectòria política grisa no li donen precisament la imatge d’un líder catalanista i, molt menys, d’un líder catalanista radical. Per tant, necessita donar mostres histriòniques de nacionalisme radical davant els seus socis de govern per demostrar que ho és tant o més que ells.
L’actitud de Montilla de menyspreu del Tribunal Constitucional davant una possible sentència desfavorable a l’Estatut i amb la seva crida a la insubmissió civil amb una amenaça d’una resposta proporcional al contingut de la sentència no té res que envejar a l’actitud de desafiament de Lluís Companys vers la declaració de inconstitucionalitat de la Llei de contractes de conreu per el, aleshores, Tribunal de Garanties Constitucionals que, finalment, va desembocar en la proclamació de l’estat català a l’octubre de 1934.
Doncs Montilla, emulant Companys, necessita poder dir als seus socis del tripartit: “A veure si ara també dieu que no sóc catalanista”, com va dir Companys a Josep Dencàs després de la proclama independentista del 6 d’octubre.
El que ignora Montilla és que la Catalunya actual te l’autogovern més ampli de tota la història i que això es deu gràcies, precisament, a la Constitució espanyola, la millor garantia per l’autonomia catalana.
Montilla, quin “pajaritu”.
MONTILLA, MENUDO “PAJARITO”
Hace ya unos días que el Presidente José Montilla se proclamó heredero de la figura de Francesc Macià, ya que quizás quiere ser recordado como un nacionalista radical como Macià.
Pero, seguro que el Sr. Montilla en realidad quería compararse con Lluís Companys, confusión excusable en su caso; como excusable fue confundir Lluís Llach con Joan Manuel Serrat.
Las semejanzas biográficas de José Montilla y Lluís Companys, conocido popularmente como "Pajarito", son innegables. Ambos fueron concejales, alcaldes (aunque en el caso de Companys, sólo por unas horas) y Presidentes de la Generalitat.
Y, antes que Presidentes de la Generalitat, fueron ministros en el gobierno de España y ambos con la paradoja de ser nombrados en carteras para las cuales no reunían ni condiciones objetivas ni méritos. En el caso de Companys, ministro de Marina, él que era hijo de tierra firme, del Tarrós (Lérida), y de innegable extracción agrícola. Montilla por su parte, ministro de Industria, cuando su experiencia profesional y actividad política previa no había tenido ninguna relación con la industria, sólo había sido un funcionario municipal en grises tareas administrativas, ni siquiera estudios superiores, que hizo su carrera a la sombra de su partido.
Pero la semejanza más importante se produce en su actuación como Presidentes de la Generalitat, de deriva radical y de consecuencias de una gravedad imprevisible.
Es conocido el complejo de Companys de aparecer ante sus correligionarios sólo como un republicano federalista y no como un catalanista radical. Montilla sufre el mismo complejo; su origen andaluz, su catalán deficiente y su trayectoria política discreta no le dan precisamente la imagen de un líder catalanista y, mucho menos, de un líder catalanista radical. Por tanto, necesita dar muestras histriónicas de nacionalismo radical ante sus socios de gobierno para demostrar que lo es tanto o más que ellos.
La actitud de desprecio de Montilla hacia el Tribunal Constitucional ante una posible sentencia desfavorable al Estatuto y su llamamiento a la insumisión civil con la amenaza de una respuesta proporcional al contenido de la sentencia nada tiene que envidiar a la actitud de desafío de Lluís Companys ante la declaración de inconstitucionalidad de la Ley de Contratos de cultivo por el entonces Tribunal de Garantías Constitucionales que, finalmente, desembocó en la proclamación del estado catalán en octubre de 1934.
Pues Montilla, emulando a Companys, necesita poder decir a sus socios del tripartito “A ver si ahora también decís que no soy catalanista”, como le dijo Companys a Josep Dencàs después de su proclama independentista del 6 de octubre.
Lo que ignora Montilla, entre otras cosas, es que la Cataluña actual tiene el autogobierno más amplio de toda su historia y que ello se debe gracias, precisamente, a la Constitución española que ahora abomina, la mejor garantía para la autonomía catalana.
Montilla, menudo “pajarito”.
